Munchoax . 2008
El projecte Munchoax incideix en la multiplicitat de formes en les quals es presenta l'engany. Per a cadascuna d'aquestes formes també existeixen moltes paraules que ens comuniquen aquesta mateixa idea, frau, fals, engany, estafa, estafa, etc.
En l'actualitat una de les formes més habituals de comunicació és el correu electrònic, l'e-mail. En aquests nous terrenys l'engany es denomina hoax i es manifesta en massius correus electrònics amb l'objectiu central de ser divulgats i estesos per tota l'amplitud de la xarxa. Aquest projecte s'inicia amb una directa referència sobre aquesta temàtica, per a més tard, estendre's cap a altres àmbits on l'engany també està present. Munchoax es divideix en tres parts, cada part correspon als tres diferents i dispars àmbits.
1. El Poema Instants de Jorge Luis Borges.
2. El grup de música pop Milli Vanilli.
3. El programa de televisió "La teoria de la conspiració. Aterrem en la lluna?”
La primera part se centra en el camp literari, en un suposat poema (escrit a manera de comiat de la vida, a la vora de la mort) mai escrit per JL Borges titulat "Instantes" i que és el fruit d'un àmpli debat sobre la seva autoria a través de la xarxa.
En la segona part d'aquest projecte apareix una disciplina diferent, la musical. Seleccionem un fet determinant pel desenvolupament de la música pop dintre dels grans estudis de producció i postproducció. El final sobtat del frau gestat pel productor musical Frank Farian a través del grup de música pop Milli Vanilli, compost per dos gogós de la nit de Munich dels anys 80, Rob Pilatus i Fab Morvan.
I una tercera part en la qual es presenta altra manera diferent en la qual es mostra el frau. Es mostra la confusa teoria de la conspiració que va produir un programa de televisió per a posar en dubte la primera arribada a la lluna de la nau Apol·lo XI de la Nasa l'any 1969. La cadena americana Fox de televisió l'any 2001 (30 anys més tard) va emetre el documental "La teoria de la conspiració. Aterrem en la lluna?"
Aquests tres fets es caracteritzen per l'ús dels múltiples mecanismes d'engany. Tots, encara que des de perspectives molt diferents, reflecteixen el gran abast en el qual es manifesta l'engany. Les fronteres de la realitat són tan fràgils com també ho és el llenguatge, entès com mitjà de comunicació. La comunicació està abocada a l'engany, una no existeix sense l'altra.
L'ésser humà és l'únic animal que parla. Fer ús de símbols -més enllà dels purs mecanismes instintius- implica un engany, ja que es basa en la utilització de trets a través d'una convenció *ámpliamente acceptada. Parlar és, per tant, deixar sempre oberta la possibilitat d'enganyar. El símbol, en tant convenció, frega aquesta aresta de l'engany: El discurs és la negació de la cosa concreta. Engany no maliciós, podria dir-se; engany més enllà de la intenció.
Partim de la fragilitat en la qual es mostra alló objectiu, la veritat. Com aquesta no és més que un acord, una convenció que permet comunicar-nos, però no deixa de ser una construcció subjectiva. A través de la mostra de tres manifestacions diferents (un poema, una banda de pop i una recerca científica) es pretén entrar en el debat d'aquestes dues realitats, com el real i el construït es mouen en un fràgil terreny, ple de contradiccions i paradoxes que fins i tot ens poden arribar a remetre al debat de l'originalitat, de l'autoria.
LUGARES DE EXPOSICIÓN:
Auditorium. Akademie der Bildenden Künste München. (Juny 2008)